Cicle C - Lectures

Ba 5, 1-9

Sal 125, 1-6

Flp 1, 4-6. 8-11

Lc 3, 1-6

2ª setmana

 

Comentari de l'evangeli per:
Mn. Francesc Planella

 
 

Evangeli s/Sant Lluc


L'any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d'Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d'Abilene, durant el pontificat d'Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes: «És la veu d'un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. S'alçaran les fondalades, s'abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny tortuós quedarà pla i el camí escabrós serà allisat; i tothom veurà la salvació de Déu».

 

Any Litúrgic
<< Anterior

Diumenge II d'Advent


següent>>
 

L’evangeli del present diumenge (Lc 3,1-6) ens presenta la figura de Joan, el Baptista, un home extraordinari, un inconformista a carta cabal. No podia suportar la manera com en el temple s’oferien ofrenes, oracions, holocaustos, sense vida, sense posar-hi el cor. Se’n va al desert, lluny de les pràctiques de la religió oficial per retrobar el que és essencial en una religió, per redreçar la vida dels qui recorrerien a ell. Pensava que una altra manera de viure la religió era possible. L’important era posar-se davant de Déu, reconèixer les pròpies errades o pecat i encetar una vida nova, la conversió. Joan buscava el silenci del desert per poder escoltar millor la paraula de Déu. I Déu es va fer sentir. Joan va entendre el que Déu li demanava: Anà per tota la comarca del Jordà predicant un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats.

És difícil imaginar com duria a terme aquesta tasca, però devia ser amb una gran força, la que venia del seu interior, dels seus propis convenciments. Podríem dir que era una profeta de foc a semblança dels profetes de l’Antic Testament. Jeremies s’adreçava al poble dient: La meva paraula és com el foc, comun mall que esmicola la roca. Ho dic jo, el Senyor (Jr 23,29). Joan era un profeta que anunciava amb força la paraula de Déu. No li venia d’ell la força sinó de la mateixa paraula que anunciava. La carta als hebreus ens diu com és aquesta paraula: La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasadedostalls: arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor (He 4,12). Joan no convencia pas la gent per la força de la seva oratòria o manera de parlar sinó per la força de la paraula que tenia en els seus llavis, paraula de Déu.

Joan devia tenir-ho molt clar: és la paraula que surt de la boca de Déu la que té eficàcia. Hauria reflexionat sobre el que escriu Isaïes: Tal com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden, i la fan germinar fins que dóna llavor als sembradors i pa per a aliment, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda. Realitzarà el que jo volia, complirà la missió que jo li havia confiat (Is 55,10-11). El profeta no confia en ell sinó en la força que porta dintre, força de Déu. Pau també predicava confiant no en la seva pròpia paraula sinó en la paraula de Déu: Germans, quan vaig venir a vosaltres us vaig anunciar el designi de Déu sense cap ostentació d'eloqüència o de saviesa (1Co 2,1). La grans conversions no vénen de prèdiques sàvies i cultes sinó del foc que ha començat a cremar en l’interior de les persones. I el qui l’encén és el mateix Déu.

S’ha escrit amb molta raó que, quan la nostra paraula arriba a les oïdes d’una persona, Déu ja hi ha arribat abans. Joan va ajudar les persones a descobrir aquest Déu present encara que se’ns presenti tan amagat i silenciós. I va assenyalar camins per escoltar la veu de Déu. Cal canviar de vida, convertir-se, orientar el nostre pensament, el nostre cor, i la nostra actuació, segons la paraula de Déu. ¿Com a creients, seguidors de Jesús, tenim prou força i prou voluntat, per deixar-nos guiar per la paraula de Déu? ¿Som capaços d’escoltar la paraula de Déu que, com la que anunciava Joan Baptista, crida a orientar tota la nostra vida recolzant-la plenament en Déu? ¿No falten avui, a la nostra Església, profetes a l’estil de Joan, que ens ajudin a descobrir amb tota netedat la paraula de Déu?

¿No ens convindria fer en la nostra vida una mica de desert, de silenci, de reflexió, com Joan Baptista, per descobrir millor la paraula de Déu? Vivim en una cultura de la superficialitat, que se centra en el que veiem i toquem i no facilita l’accés a allò que és essencial en la nostra vida. Algú ha qualificat aquesta nostra cultura com una cultura de la “intranscendència” perquè no sent necessitat d’obrir-se a allò que ens sobrepassa, que és més gran que nosaltres i s’anomena Déu. La persona humana queda reduïda en la seva capacitat d’obrir-se al misteri de Déu. S’ha escrit: “Déu va perdent interès en la mesura que no és reconegut com el darrer horitzó de l’existència” (Pagola). En aquestes circumstàncies necessitem escoltar veus com la de Joan Baptista que ens inviten a entrar en la nostra pròpia interioritat per descobrir el que sovint ens passa desapercebut: la profunda necessitat de Déu.

Girona, 9 de desembre de 2012.