Cicle C - Lectures

Mi 5, 1-49a

Sal 79, 2-19

Hb 10, 5-10

Lc 1, 39-45

4ª setmana

 

Comentari de l'evangeli per:
Mn. Francesc Planella

 
 

Evangeli s/Sant Lluc


Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».

 

Any Litúrgic
<< Anterior

Diumenge IV d'Advent


següent>>
 

Estem a les portes de la celebració del Nadal. La litúrgia ens fa contemplar la persona de Maria en la seva visitació a Elisabet (Lc 1,39-45). És el trobament de dues dones de gran categoria que compten molt als ulls de Déu. Dues mares de dos fills importants: Joan Baptista i Jesús. Dues mares que comparteixen el goig d’esperar un fill, goig que només poden expressar les que viuen en aquest estat d’esperança. Goig pel gran do de la vida que creix en les seves entranyes. Elisabet i Maria es manifesten mútuament la seva alegria no sols d’esperar una nova vida sinó també de creure. La maternitat és un do, una benedicció de Déu. Així ho manifesta Elisabet a Maria: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. I molt més gran és el do de creure, com manifestarà Jesús en la seva vida pública. Elisabet també ho reconeix dient a Maria: Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.

Maria, mare.- La vida és considerada un gran do en la Bíblia. La dona que no podia ser mare sofria una pena i un deshonor. La que va ser mare de Samuel estava trista perquè no tenia cap fill. Ens diu la Bíblia: Anna es va dirigir al santuari del Senyor. Plena d'amarguesa i plorant desconsoladament, pregà al Senyor i li va fer una prometença: Senyor de l'univers, si us digneu mirar la meva aflicció i us recordeu de la vostra serventa, si no us oblideu de la vostra serventa i em doneu un fill, us l'oferiré, Senyor, per tota la vida (1Sa 1,9-11). Després del naixement del fill, se sent salvada de la seva ignomínia de no ser mare i prega així: Celebro de tot cor el Senyor, alço el meu front gràcies a ell; ara em ric dels enemics. Sóc feliç perquè ell m'ha salvat (1Sa 2,1). Una situació semblant vivia Elisabet. Era gran i no tenia fills. Era un deshonor. Però el Senyor la treu del seu sofriment i li dóna un fill. La seva tristesa es converteix en una alegria desbordant compartida pels seus parents i veïns. Ens ho diu Lluc: Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven (Lc 1,57).

Elisabet veu la maternitat de Maria com un gran do de Déu i la proclama beneïda sobretot perquè porta en el seu si l’anomenat Messies, l’enviat de Déu: Ets beneïda i és beneït el fruit de les teves entranyes. Aquestes paraules són un ressò del llibre del Deuteronomi. Si Israel és obedient a Déu,serà beneït: Seran beneïts els fruits de les teves entranyes (Dt 28,1.4). Un misteri gran es realitza en la persona de Maria. Quan Jesús anunciava el seu missatge, la gent lloava Maria perquè era mare d’un predicador tan sobresortint: Mentre Jesús parlava, una dona alçà la veu entre la gent i li digué: Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us varen criar. Però Jesús va matisar aquestes paraules: Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden! (Lc 11,27-28). Maria és sortosa, beneïda, perquè és mare de Jesús, però és més sortosa perquè escolta la paraula de Déu i la guarda.

Maria, creient.- Elisabet no es queda en la lloança de Maria com a mare. Sap que és sortosa o benaurada perquè creu: Feliç tu que has cregut:allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà! Maria ha cregut la paraula de Déu que li venia en l’anunciació. Havia descobert el que Déu li demanava i s’afanyava a dur-ho a la pràctica. No coneixia el misteri que portava a les seves entranyes i l’acceptava, creia, enmig de llums i foscors, clarors i interrogants, com s’esdevé a qualsevol creient. Elisabet anomena Maria com la mare del seu Senyor: Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Recordem que la paraula Senyor estava reservada a Déu. Maria porta el Senyor, Déu, a les seves entranyes. Només la fe és la que pot obrir-nos els ulls a un misteri que sobrepassa els nostres raonaments humans. Maria creu en el misteri. I per això se la pot anomenar feliç. Quin do tan gran el de poder creure!

El mateix Jesús fa una lloança dels qui són capaços de creure. Recordem aquella escena de Tomàs que, enmig de dubtes, finalment reconeix el Crist ressuscitat. Diu Jesús: Feliços els qui creuran sense haver vist! (Jn 20,29). Penso que Maria està inclosa en aquestes paraules: Creu sense haver vist. Quina raó tenia Elisabet quan li deia: Feliç tu que has cregut! Tant de bo sentim la mateixa joia. Maria ens fa costat.

Girona, 23 de desembre de 2012