Cicle C - Lectures

He 5, 12-16

Sal 117, 2-27

Ap 1, 9-11a. 12-13. 17-19

Jn 20, 19-31

2ª setmana

Comentari de l'evangeli per:
Mn. Francesc Planella

 

 
 
Evangeli s/Sant Joan

Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir: «Hem vist el Senyor». Però ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!».

Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després diu a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient». Tomàs li va respondre: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!».

Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

 

Any Litúrgic
<< Anterior

Diumenge II de Pasqua


següent>>
 

Feliços els qui creuran sense haver vist.- Aquestes paraules de Jesús adreçades a Tomàs són una consigna que guia tota la redacció de l’evangeli de Joan. En la traducció catalana interconfessional de la Bíblia, trobem aquesta nota que és una perla de gran valor, que no podem desestimar: Aquesta benaurança, que s’adreça als creients que no han conegut Jesús mentre vivia entre els homes, és la justificació més profunda de tot l’evangeli de Joan. Vol ser un testimoni que condueixi a la fe els qui no han vist Jesús. El mateix evangelista ho deixa molt clar tal com hem escoltat: Jesús va fer molts altres senyals. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu i, creient, tingueu vida.

Joan coneixia perfectament les dificultats que impedien creure en Jesús. En el seu evangeli trobem aquesta contraposició entre veure i creure. En les paraules de Tomàs queda ben subratllada: Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas. Es tracta de veure per creure. És una de les contrarietats que troba la persona humana per creure: no poder veure. És com una mena de salt en el buit que sembla abocar al no res, a la foscor. Vull recordar que aquesta actitud la tenien els mateixos contemporanis de Jesús. Ens explica Joan que hi havia un funcionari reial que tenia el fill malalt i va demanar a Jesús que baixés a guarir-lo. Jesús li diu: Si no veieu senyal i prodigis, no creieu (Vegi’s Jn 4,46-48). Veure per poder creure: surt la tendència humana que sembla ben noble. Però la fe va més enllà del veure.

Els jueus sentien una gran dificultat per acceptar les paraules de Jesús sobre el pai l’interpel·len dient: I tu, quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? (Jn 6,30). No podien fiar-se de les paraules de Jesús; volien veure senyals, signes, miracles. Veure per poder creure. Aquesta actitud envers la fe es veu repetida al llarg de l’evangeli. Per a Joan caldrà el fer el pas del veure al creure. Els seguidors de Jesús no podem esperar de veure coses extraordinàries per donar-li la nostra adhesió. Estem en el temps de la fe, no de la visió. Ho recorda molt bé sant Pau quan afirma: Fem camí per la fe, sense veure-hi(2Co 5,7). I en un altre indret recorda també que el nostre camí en el present té foscors, no hi veiem de manera clara: Ara hi veiem de manera fosca com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara (1Co 13,12). La fe conviu amb la foscor i és capaç de superar-la.

En la primera carta de Pere, trobem unes paraules ben lluminoses, il·lusionades, parlant dels qui creuen en Jesús sense haver-lo vist: Vosaltres l’estimeu sense haver-lo vist, i ara, sense veure’l creieu en ell. I no és una fe forçada que surt de la persona amb moltes dificultats i lluites sinó una fe que surt del cor i omple de pau, d’alegria. Ho recorda el mateix Pere: Teniu una alegria tan gloriosa que no hi ha paraules per expressar-la (1Pe 1,8). Aquestes paraules anaven adreçades als cristians dels primers temps que vivien en un ambient que no els era gaire favorable. La força els venia de la fe en Crist que portava esperança i il·lusió. Com els devia servir per seguir el camí sense defallir. La fe no és una càrrega sinó una força, una empenta, una nova manera de viure la vida. Crec que les paraules de Pere són ben actuals perquè necessitem ànims, esperança, coratge, enmig de les dificultats i foscors de la nostra fe. Estem en camí i anem cap a la llum plena.

Podem dir que Tomàs és un exemple del camí que ens cal recórrer per creure plenament en el Crist vivent. Algú ha escrit: Tomàs no pot ser considerat com a prototipus del deixeble indigne, ni exemple de l’incrèdul obstinat contra el qual cal adreçar la crítica més dura (com ha fet i fan alguns predicadors). Ésmés aviat aquell que sintetitza i encarna en la seva persona el camí fatigós pel qual els deixebles han arribat a la fe pasqual (fe en Jesús ressuscitat). Aquesta fe no és fruit d’una exaltació religiosa o psicològica ingènues, sinó una victòria de Jesús ressuscitat sobre els dubtes que paralitzen els seus deixebles i amics (Enzo Bianchi). No és fàcil arribar a una fe viva profunda en el Crits vivent, ressuscitat. Però, per arribar-hi, no podem comptar només en els nostres esforços i bona voluntat sinó obrir-li la porta: Mira, sóc alaporta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre laporta, entraré a casa seva (Ap 3,20).

Girona, 7 d’abril de 2013